Esquinç

   Contra tot pronòstic, s'embolicaren en una cridòria incessant de ràbia i males paraules i oblidaren, com sol passar, el motiu de la disputa. Ell va acusar-la de ser la causa veritable de la seua infelicitat durant tots aquells anys i ella va recriminar-li, un per un, tots els errors comesos. En conseqüència, no tingueren més remei que enfadar-se l'un amb l'altre amb la màxima expressió d'aquella altivesa tan comú dels amants orgullosos. Hiperbòlicament enutjats i ferits en l'amor propi, decidiren fer una pausa de durada indefinida, dolorosa però indefugible, en l'amor que tots dos havien compartit fins a aquell moment: ell va tornar a casa dels pares i ella va regressar al seu planeta.

    El temps es va dilatar al llarg d'una setmana de comprensibles daltabaixos emocionals. El treball i la família li serviren a ell com a recer per a aixoplugar-se de la pena. Però prompte arribaria el cap de setmana i la tristor es faria encara més aguda. Per això, va tindre la idea de recuperar el vell hàbit de fer muntanyisme amb els amics, que no practicava des que havia començat a viure amb ella. Fins i tot, va programar per al matí del dissabte una classe d'iniciació a l'escalada, per tal de desfogar amb l'esforç físic la seua frustració sentimental.

    Fou tot un èxit. Tant que, quan tornà a la llar familiar a l'hora de dinar, després del seu debut com a esportista d'elit, no va reparar en el graó descendent que, des de sempre, donava accés a la cuina. Una lleu descurança que li va fer caure i, sense poder evitar-ho, es va tòrcer el turmell esquerre. Van haver de portar-lo en cotxe a l'hospital. De camí, les fiblades al peu el van fer recaure en l'amargor de la pèrdua i va decidir enviar-li un missatge escarit amb la notícia de la seua caiguda estúpida mitjançant el telèfon mòbil.
   No va obtindre'n resposta i va cogitar que potser no la veuria mai més. Aquest pensament fugisser va fer-li sentir com si el seu cor s'esbardellara en almenys cinc trossos, com si els confins de l'univers s'espargiren en cada bes i en cada paraula i en cada silenci que ja no tornaria a gaudir amb ella, única en la seua espècie. Tot plegat va produir-li un aterridor i inesperat desconsol, el qual va minvar considerablement quan va aplegar a l'hospital i va trobar-se-la, amb un somriure tímid i aquells ullassos negres descomunals, encara amb el vestit espacial posat, esperant-lo a la sala d'urgències.